Katalunia: strong opinions, iritzi sendoak (8)

Hasierarako, ikus Katalunia: strong opinions, iritzi sendoak, Katalunia: strong opinions, iritzi sendoak (2), Katalunia: strong opinions, iritzi sendoak (3), Katalunia: strong opinions, iritzi sendoak (4), Katalunia: strong opinions, iritzi sendoak (5), Katalunia: strong opinions, iritzi sendoak (6) eta Katalunia: strong opinions, iritzi sendoak (7)

Segida:

(i) Màsters

(https://www.elnacional.cat/ca/opinio/bernat-dedeu-masters_305112_102.html)

Bernat Dedéu

(…) tot això de la vanitat acadèmica sempre m’ha produït molta folgança. De fet, aquesta setmana m’ho he passat de conya veient com alguns professors de la privada catalana sense doctorat, d’aquells que duen anys escalfant cadira a les nostres benignes institucions pel sol mèrit de tenir carnet polític, es dedicaven a escarnir Pablo Casado per no haver fet no sé quin coi de treballs. També m’ha fet molta il·lusió pensar en els més de deu diputats del nostre il·lustre Parlament a qui un bon amic va escriure la tesi pel mòdic preu de vint mil pepinos. Ai, la moral!

Però tot això és soroll i espectacle, perquè la cosa important d’aquestes picabaralles d’acadèmia ha estat veure com l’afer dels màsters ha ajudat a disfressar quelcom molt més interessant, com ara la baralla infantil entre el PDeCAT i Esquerra, posterior a la famosa moció sobre el diàleg-dins-la-llei a Madrid. Això sí que té gràcia, perquè –mentre un milió de catalans es manifestaven– els nostres representants polítics, tots ells abellits amb la samarreta republicana i cridant ni un pas enrere!, tenien la bona pensada de presentar al Congreso l’enèsima prova de com se’n carden del referèndum de l’1-O. Per si no n’hi havia prou, el conseller d’orfeons i casals a l’estranger ens recordava que això de la vida unilateral, doncs que per demà passat potser sí però que ara-no-toca (qui t’ho havia de dir, Ernest, que acabaries parlant com un convergent).

Mentre tothom xerrava de màsters i doctorats, ja ho veieu, era més fàcil anar colant el llenguatge de la rendició al dissortat poble que, amb una capacitat de paciència envejable, omplia els carrers com li demanava la seva classe política. Per salpebrar-ho tot i fer-ho una mica més sòrdid, només calia que s’hi afegís la nostra híper-alcaldessa, recordant-nos que ella havia estat temptada amb el suborn acadèmic per obra i maldat d’una directiva de multinacional, ai Jesús!, però que havia preferit continuar sense carrera a tenir-la fraudulentament. Quanta conya, quanta comèdia, tot plegat! Però aneu-vos-hi acostumant, que per tal de dissimular la negligència diària, els polítics catalans s’exercitaran en el seu doctorat particular d’inventiva i de cinisme durant els propers anys. Ja ho veureu: acabarem enyorant aquell temps benigne en què els polítics eren com Montilla, sense cap títol.

Dit sigui de pas, companys de l’ANC. Si voleu que l’alcaldessa de Barcelona tingui més temps per dedicar-se a acabar la carrera, podríeu començar a pressionar per les primàries municipals que els vostres propis socis van votar per impulsar. Si no és molèstia i l’ANC ha de servir per a quelcom més que fer manis, evidentment…”

(ii) Condemnat al passat

(https://www.elnacional.cat/ca/opinio/bernat-dedeu-condemnat-passat_305979_102.html)

Bernat Dedéu

Saps del cert que un règim polític arriba a la seva decadència total quan només és capaç de reivindicar el passat i vomita nostàlgia. Així s’esdevé en aquest temps nostre tan espantós, el de la Segona Transició a l’autonomisme, un present en què tots aquells que ens vàrem criar convivint amb el pujolisme admirem petrificats com el país que crèiem haver deixat enrere torna a emergir en àmbits com ara la cultura o la comunicació. Hi pensava dijous passat mentre mirava l’estrena d’Els meus pares, flamantíssim retorn als mitjans de la tribu de Gemma Nierga i exemple d’una televisió vetusta, de folklore i barretina, de ratafia estètica i tres pics i repicó, però nociva sobretot perquè tufeja a aquella filosofia tan pujolista de relegar la vida dels catalans a la supervivència familiar i a la contemplació del paisatge mentre els mines qualsevol capacitat d’iniciativa política i els encastes a l’inconscient que la independència del país és un somni.

Pels que hagin fet l’ESO i no sàpiguen de què collons parlo, recordaré simplement que el pujolisme consistí en un art particular de fer xantatge emocional als catalans mitjançant el qual l’excels Molt Honorable va dedicar-se a pactar amb els espanyols un nivell raonable de competències polítiques, d’autarquia econòmica (i corrupció) al preu de folkloritzar l’independentisme per fer creure a la ciutadania que, en cas d’intentar autodeterminar-se, els espanyols els massacrarien a hòsties. Aquest mateix i exacte xantatge va retornar els dies posteriors a l’1-O, copypastejat en el fet que no s’apliqués la independència sota l’excusa d’evitar escenes de violència al carrer i amb la possibilitat d’una mediació internacional del conflicte a escala europea. A hores d’ara, sabem que aquella intervenció de la UE no existia, i que el conflicte als carrers ha augmentat precisament quan la política ha abandonat el Parlament i s’ha abocat a una autogestió nefasta de manis i contra-manis.

Fa dies que circula per la xarxa un vídeo de la passada Diada on Quim Torra, xerrant amb uns visitants del Palau de la Generalitat als qui fa de guia, afirma: “Europa ens ajudarà quan fem allò que no vam fer el 27 d’octubre: defensar la República”. La idea té certa gràcia: primer, perquè el 131 està admetent amb força claredat que la classe política independentista va declarar la República sense cap mena d’intenció de fortificar-se en les institucions catalanes ni de defensar allò que els ciutadans havien votat. Però sobretot, en segon terme, perquè el president hipoteca la iniciativa dels catalans al caràcter mediador de la Unió Europea, una intervenció que no va existir després de l’1-O, amb tot el nivell d’empoderament que l’independentisme havia guanyat en aquell instant, i que ara, com sap perfectament, no arriba ni a la centèsima possibilitat de realització.

Parlar de retenir el control de les institucions mentre la teva consellera de Presidència viatja regularment a Madrid per tal de tender puentes forma part de tota aquesta retòrica abrandada que, com en temps de l’excels, sempre acaba amb un gest d’abaixar el cap; això sí, dissimulat amb un grandíssim memorial de greuges i una mirada a l’infinit. Però la culpa no és dels polítics, sinó de qui algun dia ens empassàrem el seu altíssim grau de fantasia i d’incompliments. Espero que el moviment de primàries per a les següents municipals oxigeni una mica la nostra vida política (tot i que cada vegada soc més pessimista, car ni l’ANC les defensa, encara que els seus socis votessin impulsar-les), perquè en cas contrari tot això acabarà fent-se irrespirable. Jo, per si de cas, no encenc gaire la televisió, temorós que m’hi torni a sortir el Bassas amb cabell i acompanyat de la Vicenteta.”

Bienbitartean Euskal Herrian mandanga nagusi eta nonahi, ….

Edo eta are okerragoa: «El juicio debería ser una palanca para la confrontación democrática»

Zeintzuk dira okerragoak egindako galderak ala emandako erantzunak?

Mon dieu!!!! A ze parea!!!

Egingo ote diote inoiz EHko super kazetari mandangazaleek elkarrizketaren bat Bernat Dedéuri, Kataluniako egoeraz jabetzeko?

Ez dakit zergatik susmatzen dudan ezetz, ez diotela egingo!

Utzi erantzuna

Zure e-posta helbidea ez da argitaratuko. Beharrezko eremuak * markatuta daude