Hasierarako, ikus Katalunia: strong opinions, iritzi sendoak, Katalunia: strong opinions, iritzi sendoak (2), Katalunia: strong opinions, iritzi sendoak (3), Katalunia: strong opinions, iritzi sendoak (4), Katalunia: strong opinions, iritzi sendoak (5), Katalunia: strong opinions, iritzi sendoak (6), Katalunia: strong opinions, iritzi sendoak (7) eta Katalunia: strong opinions, iritzi sendoak (8
Segida:
(i) L’experiment Valls
Enric Vila
(https://www.elnacional.cat/ca/opinio/enric-vila-experiment-valls_306357_102.html)
“Els burgesets de la piscina que durant la Transició van pactar amb els socialistes espanyols per mantenir la casa a Cadaqués ara pactaran directament amb la ultradreta per protegir la seva posició. Com que els seus fills fa temps que han desconnectat de la política i només perden l’oremus pels cotxes i els diners, s’han comprat a Manuel Valls perquè vingui de París a fer-los de minyona.
El polític més mal considerat de França ha estat cridat a Barcelona amb la idea que es converteixi en un nou Pasqual Maragall, que ja va entrar a l’Ajuntament de la mà del seu tiet falangista. Es tracta de ressuscitar l’èpica d’anunci de compresa del PSC dels anys noranta, però amb un vernís de caire autoritari que connecti amb la influència de la Xina i que deixi espai al processisme per explotar el victimisme identitari.
Ada Colau va servir per aturar el primer assalt de l’independentisme a Barcelona. Però el discurs de l’alcaldessa no serveix per atacar el dret a l’autodeterminació. A més, Colau transmet una imatge de treballadora aragonesa de la Seat que excita el classisme dels nous amigots de Valls. No és casualitat que els mateixos unionistes que es lamenten que Colau enfonsa Barcelona es dediquin a promoure el nepotisme a Esade per mirar d’envernissar la mala fama del mercenari de París.
Els nois de l’Upper Diagonal estan a punt de descobrir que, en democràcia, no pots exercir de classe dirigent si no saps respectar el vot del poble. Una cosa era riure-li les gràcies al franquisme, quan la sang i els comunistes corrien per Europa, i una altra cosa molt diferent és tenir tractes amb els hereus de la dictadura que van humiliar els teus pares i els teus avis per evitar la independència i convertir el xoc democràtic amb Espanya en una nova temptativa de xantatge.
La segona transició està en marxa i els senyorets de Pedralbes han pactat amb Ciutadans de quedar-se Barcelona a canvi d’ajudar-los a conquerir Espanya, igual que, el 1978, van pactar amb el PSOE a canvi de contribuir a posar Felipe González a la Moncloa. El pla té la complicitat dels líders processistes, que no sols pensen a ser útils a Espanya per poder sortir de la presó o per poder tornar d’una vegada de l’exili. A més, també aspiren a continuar manant com si aquí no hagués passat res.
Els consultors d’Esade haurien de fer més cas dels experts americans que ja han notat com el centre de la democràcia s’ha desplaçat cap a la base. El fenomen té una explicació lògica. En un entorn de tecnificació, que elimina intermediaris i que promou les relacions horitzontals, les classes dirigents que ho confien tot als quartos i als tòpics amortitzats estan condemnades a fracassar o a crear monstres perillosos.
Li poden preguntar a Hillary Clinton. Mentre els xinesos no governin Occident, la democràcia exigirà cada dia més esperit i creativitat i, per poder tenir un discurs, Valls necessita massa que El Periódico publiqui que Barcelona està plena de rates i que Puigdemont és un pallasso. Qualsevol candidat que surti de les primàries proposades per Jordi Graupera en tindrà prou de dirigir-se lliurement a la intuïció dels ciutadans per tornar l’orgull a Barcelona.
Valls és un intent de reproduir el clima polític de la LOAPA, que va servir per tancar la Transició, després del cop d’Estat de Tejero. La diferència és que l’1 d’octubre no van ser les unitats de l’exèrcit espanyol i de la Guàrdia Civil les que van sortir al carrer, per ordre de la casa Reial. Van ser la majoria dels barcelonins, que no van dubtar a enfrontar-se a la policia espanyola per defensar les urnes, mentre els cossos de seguretat de la ciutat, els Mossos i la Guàrdia Urbana, s’ho miraven.
El col·lapse dels països comunistes i la caiguda del Mur de Berlín demostra que la vida posa una resistència natural més corrosiva que no sembla a les temptacions autoritàries dels Estats. Després de l’empastifada que els partits sobiranistes han fet amb l’herència de Pujol, ara tindrem l’ocasió de veure com els burgesets de la piscina contribueixen a escampar el caos amb els seus experiments neocatalanistes.
Alguns dels meus amics fa temps que els esperen. Diuen que tenen ganes de fer-los pagar que, podent-se apuntar a l’autodeterminació, hagin triat una via tan facilota i rematadament reaccionària de salvar-se.”
(ii) Maragallades
Bernat Dedéu
(https://www.elnacional.cat/ca/opinio/bernat-dedeu-maragallades_307278_102.html)
“Quan Jordi Graupera proposà a Alfred Bosch que participés en les primàries obertes de Barcelona, l’antic líder municipal d’Esquerra li va dir que la seva militància ja l’havia escollit com a candidat preferent a l’alcaldia. Pocs mesos després, els capatassos d’ERC demostren que l’opinió dels seus membres els la ressua monumentalment i que la votació en què participaren fou la mateixa gatada dictatorial (d’aparença democràtica, això sí) a la qual ben aviat també se sotmetrà Ernest Maragall. Primer fou Joan Tardà, que es despatxà ben tranquil insultant els electors independentistes, i ara és directament l’esperit Sant de Lledoners qui diu sense embuts als militants que acatin i aplaudeixin. Aquí no es discuteix la idoneïtat de la tria, car tothom està d’acord que un cogombre seria millor alcaldable que Bosch; simplement recalco aquesta forma tan espanyola de decidir als despatxos allò que la teva parròquia està predestinada a obeir sense protesta.
Si abans de l’1-O Maragall havia arribat a declarar que “plantejar el referèndum només si és pactat és sinònim de renúncia”, amb la sociovergentització d’Esquerra l’encara conseller d’Exteriors representa com ningú la pretensió dels republicans de convertir-se en un nou pal de paller que aglutini antics socialistes i penya de l’univers comú. Cal entendre bé el rerefons pervers del gest: amb Maragall, guanyi o perdi, Esquerra té algú que pot pactar tranquil·lament amb Colau per eixamplar la base (ecs) i atraure les antigues elits socialistes de la capital vers un progressisme indepe que no surti mai de la gàbia de l’autonomisme. Com passa exactament amb Valls, de qui els mitjans ja s’han empassat acríticament el perfil d’home lliure i incòmode per a Cs, Maragall és l’enèsima excusa per subhastar Barcelona a un experiment de política espanyola i partitocràtica. De nou, una de les millors ciutats del món queda prostituïda per l’experiment de quatre buròcrates.
Tot això cada dia és més fàcil de veure i, per fortuna, els electors (i els propis militants barcelonins d’ERC) ja no s’empassen el ranxo amb tanta facilitat. Però el més preocupant de tot plegat és que un partit que es diu republicà i que es voldria modern accepti el llegat del maragallisme d’una forma tan parsimoniosa, amb una simple apel·lació monàrquica al cognom i a l’herència rebuda, sense més. Car si la figura de Pasqual Maragall ha estat santificada és precisament perquè els polítics que l’han succeït han sestejat malaltissament en el model socialista barceloní, i ni Trias ni Colau s’han atrevit a contraposar-hi una alternativa real i contemporània. La cosa fa feredat, perquè tota la crítica acadèmica al maragallisme ―solidíssima en autors com ara Resina (La vocació de modernitat de Barcelona) o Illas (Thinking Barcelona: Ideologies of a Global City)― sembla no tenir cap mena de correlat al món de la política. El problema no és de mandra: és de simple valentia i coratge.
El projecte de primàries per a Barcelona pretén no solament evitar que la ciutat caigui engabiada en aquestes dinàmiques de partit, sòrdides en essència, sinó també que qualsevol ciutadà pugui aportar la seva creativitat i el seu talent a un nou camí vivificador de l’urbs. De fet, contravenint el que hom diu sovint, les primàries no aposten per una llista unitària, sinó per una nova faisó de crear la unitat a través de particularitats edificants que discuteixin el model de ciutat, no pas els interessos personals. Si alguna cosa demostrà el maragallisme (de Pasqual, no pas d’Ernest) és que un model atractiu de ciutat no neix pas d’una ment màgica de caràcter demiúrgic, sinó de la suma desacomplexada del talent d’homes i dones amb iniciativa. Això van ser els Jocs i en això va fonamentar-se la transformació urbanística de la Barcelona dels noranta. Subsumir-ho tot a una figura messiànica és una de les rèmores de la política pujolista i maragallista que cal anar oblidant.
Dissortadament, totes aquestes reflexions, que la ciutadania admetria ben contenta (perquè se l’ajudaria a formar part d’un projecte polític on no només comptaria el vot, sinó també la pròpia opinió), són música atonal per uns partits als què només sembla interessar la cadira. Això sí, ja veureu com quan hi hagi enquestes que situen Manuel Valls com a possible primera opció per guanyar les eleccions tot déu apreta a córrer i reclama una llista oberta a la capital. És l’enèsima mostra d’un independentisme que només funciona de forma reactiva als designis espanyols. És la nova prova que tots aquells que surten al carrer reivindicant la democràcia directa i el vot ciutadà no s’apliquen la lliçó quan la tasca és oxigenar el seu corral fètid. És el palesament exacte, ja ho veieu, que si no es guanyen les coses és perquè hi ha gent que fot tot el possible per perdre. Com sempre passa, només hi ha un gest que pot corregir-ho: que no t’ho empassis tot com si la cosa no anés amb tu.”
