CUP-eko Eulàlia Reguant-i egindako elkarrizketa

Eulàlia Reguant: “La CUP va entrar en la lògica del secretisme per no fer perillar el referèndum”

Laura Aznar

(http://www.elcritic.cat/entrevistes/eulalia-reguant-la-cup-va-entrar-en-la-logica-del-secretisme-per-no-fer-perillar-el-referendum-25215#.W6i2ZZphN1w.twitter)

Eulàlia Reguant (Barcelona, 1979) va ser una de les cares més visibles de la passada ‘tardor calenta’. Diputada de la CUP en legislatura anterior i a les portes del primer aniversari del referèndum, segueix sent partidària de mantenir el pols amb l’Estat. Tanmateix, això no li impedeix fer autocrítica del paper que va tenir el partit anticapitalista les jornades prèvies i posteriors a l’1 d’octubre. Actualment és membre del Secretariat Nacional i regidora a l’Ajuntament de Barcelona. Amb ella repassem el darrer curs polític, confrontem retòrica i realitat, parlem de la relació entre les esquerres transformadores i aterrem finalment a la capital catalana, el seu camp de batalla.

“El govern d’Ada Colau ha assumit els límits de la institució i ha entès la crítica, sobretot quan venia des de l’esquerra, com un atac”

Fa quasi un any de l’1-O. Com valores el que ha passat fins al moment?

Hi ha diferents moments: una cosa és l’1 d’octubre i els dies previs i posteriors, l’altra són aquests darrers mesos i, entremig, hi hauria les eleccions del 21-D, que són un punt d’inflexió perquè tothom acata l’aplicació del 155. També la CUP. Això ens porta a uns comicis que des del primer moment vam dir que eren il·legítims i que marquen el que passa després. Jo crec que la majoria de la gent que va estar implicada al voltant de l’1-O, que el va veure com una oportunitat en clau independentista i democratitzadora, està una mica desconcertada ara. Entre l’1-O i 27-O segueix havent-hi moltes incògnites. Potser falta una anàlisi real i profunda de tots els actors sobre què era l’1 d’octubre, què es volia aconseguir, què va passar després i per què.

Què va ser per tu?

El moment d’embat a l’Estat més important dels darrers 40 anys. Però, a la vegada, hi havia un element que mai ningú havia abordat abans i que té a veure amb com s’assalta el poder i com es pren. És evident que el relat “de la llei a la llei” és una fal·làcia i que la revolució dels somriures és impossible en el marc de l’Estat, i això s’ha de poder analitzar. Hi ha d’haver una autocrítica, que no ha existit, per part de tothom.

Malgrat aquesta manca d’autocrítica i d’una anàlisi profunda dels fets d’octubre, cada cop és més evident que moltes de les pantalles que suposadament estaven superades no ho estaven en realitat, i que el relat sobre les famoses estructures d’Estat —que estarien preparades per poder desplegar la República— era fals. El Govern anterior va ocultar deliberadament informació a la ciutadania, o va pecar d’innocent?

Hi ha una possibilitat de la qual no se n’ha parlat gaire, i no sé si és certa o no, i és el fet que, per a alguna gent, el referèndum fos una eina per negociar amb l’Estat. Si va ser així, aquest va ser un dels errors més importants; primer, perquè ni tan sols per mitjà d’aquesta via aconseguiràs que l’Estat s’assegui a negociar, i després, perquè no li ho has explicat a la gent. Malgrat els avisos, no es va saber veure que l’Estat té una naturalesa repressora i que busca preservar la seva unitat per sobre de qualsevol cosa. La CUP era qui tenia més clar que hi hauria repressió, però no esperàvem aquesta magnitud, ni la brutalitat policial de l’1-O, ni l’empresonament dels Jordis, que no deixen de tenir una lògica venjativa i d’intent d’escapçar el moviment. Jo crec que el Govern va pecar d’il·lús, o potser sóc jo la il·lusa pensant-ho i no hi veig una voluntat més enllà. Així i tot, nosaltres vam avisar que el procés no seria “de la llei a la llei”, però ni el Govern ho volia reconèixer ni alguna gent ho volia veure, perquè és molt més fàcil creure el discurs amable.

Vist en perspectiva, durant aquells mesos hi va haver molt secretisme i una certa connivència, per part dels sectors independentistes, amb el relat oficial. Segurament, això va anar així per por que demanar massa explicacions impliqués “posar bastons a les rodes” o ser titllat de traïdor. Aquesta és una de les autocrítiques que podria fer la CUP?

És part del procés intern que estem fent: el debat sobre si havíem de fiscalitzar més o menys. En un moment determinat vam entrar en aquesta lògica del secretisme per no fer perillar el referèndum, que enteníem que era l’eina clau. Pel que fa a les estructures d’Estat, sempre vam dir que vèiem molt difícil que estiguessin fetes el dia abans de proclamar la independència, però en la recta final probablement ho vam dir amb la boca més petita justament per no posar bastons a les rodes, un dels ‘mantres’ més repetits. Crec que és un dels aprenentatges fets: vam caure en la lògica de l’independentisme hegemònic, de blindar-ho tot per protegir-nos quan, en el fons, la necessitat de ser crítics és el que ens fa avançar. Potser la CUP s’hauria d’haver centrat a fer la seva feina d’organització al carrer i de posar sobre la taula certs debats sobre la independència com un procés per canviar-ho tot.

La CUP va confiar massa en la paraula del Govern anterior pel que fa a la qüestió de la logística del referèndum?

Sí. En un moment determinat, la CUP queda molt subsumida en aquesta lògica del Govern i hi confia, i pot anar seguint l’evolució de certes coses però no sap tot l’entramat que hi ha al darrere. També és cert que en el procés del referèndum hi ha una combinació entre desobediència institucional i desobediència civil massiva, i això no deixa de ser una aposta clara de l’esquerra independentista. També de més gent. Però sí, la CUP va cedir molt i, alhora, tampoc ens van voler en certs espais perquè som un espai polític al qual el secretisme l’incomoda moltíssim i que necessita compartir les coses, com a mínim, amb la seva militància. Si és amb la resta de la gent, amb el moviment popular, encara millor, però això no es va produir en un cert punt. Podríem haver pressionat més per ser en espais de gestió o de presa de decisions? Potser sí, però també hauríem de veure si ens sentíem còmodes amb les condicions per ser-hi.

T’ho pregunto perquè, en una entrevista a CRÍTIC, el portaveu del grup municipal de Guanyem Badalona, José Téllez, deia que la CUP “hauria de preguntar-se si va utilitzar suficientment bé el fet de tenir 10 diputats [en la legislatura passada] durant la gestió de l’1 d’octubre. No es tractava de fiscalitzar només si JxSí tirava endavant el referèndum, sinó que haurien d’haver format part de la maquinària que el va gestionar”. Com ho valores?

Jo crec que la CUP va aprofitar molt bé els 10 diputats que tenia en la legislatura passada. Ara, potser en un cert moment no érem suficients, o no vam saber veure què passaria l’1-O i, sobretot, en el post 1-O, o no vam saber posar les eines perquè aquest post 1-O anés més enllà. El 3 d’octubre és una demostració que supera a tothom, i potser n’hauríem d’haver tret alguna cosa més de la que vam treure aquell dia. Ens va faltar decisió per incidir molt més i potenciar que no es quedés a mitges el que s’havia començat. Jo no sé si els 10 diputats havien de ser dins la maquinària o no, però crec que la maquinària del Govern comença a tenir forats grans a partir del 20-S que se supleixen per arribar al referèndum, i crec que hi havia coses que ningú sabia, però aquí sí que està bé que hi hagi una part que ningú sàpiga.

Deixant de banda els Jordis, la culminació d’aquelles jornades de desobediència institucional i civil ha estat l’empresonament i l’exili de càrrecs del Govern anterior… i d’Anna Gabriel. Fora d’ella, tots els presos polítics i els exiliats són membres de JxCat i d’ERC. Al carrer o en algunes tertúlies, a vegades un dels comentaris recurrents —i potser una mica ‘de cunyat’— és que resulta curiós que la CUP sigui la formació amb menys represaliats o que el fet de no assumir responsabilitats en el Govern l’ha situat en una posició molt més còmoda que la resta…

Per nosaltres, les nou persones que són a la presó i les set que són a l’exili per haver exercit el dret a l’autodeterminació són represaliats nostres. No fem distincions en aquest sentit. Sempre hem defensat la necessitat de fer un front comú antirepressiu i, per tant, no posar-nos carnets o etiquetes. Entenem que es perd una part de la lògica del que era l’1 d’octubre pel fet que se’ns digui que ERC i JxCat tenen gent a l’exili i a la presó i nosaltres no, perquè ells ho estan per una cosa en la qual nosaltres també hi vam participar i, per tant, són nostres i ens fan el mateix mal.

Pensant en l’estratègia antirepressiva de la CUP, com és que es van seguir dues direccions diferents en el cas d’Anna Gabriel, que és a l’exili, i de Mireia Boya, que va anar a declarar al Tribunal Suprem?

Hi ha una lògica de no reconeixement de la legitimitat d’aquest procés judicial i d’aquests tribunals, i la manera de plasmar-ho té dues vies: l’una és des de dins, dient-ho a la cara, posant-li un mirall a l’Estat. L’altra és des de fora, utilitzant tots els altaveus per denunciar-ho i generant noves aliances.

L’any passat vam viure una ‘tardor calenta’ en què la repressió de l’Estat es va palpar en diverses ocasions. Demà és el primer aniversari del 20-S, una jornada que serà recordada pels escorcolls a diverses conselleries i per l’intent de setge a la seu de la CUP. Com recordes aquell dia i quina lectura en fas?

Vaig acabar el dia amb la sensació de ser conscient de la importància d’allò que estàvem generant de manera col·lectiva. Jo crec que la CUP no podrà agrair mai prou a tota la gent que va passar hores i hores al carrer, defensant la seu d’un partit polític en un moment en què s’intentava vulnerar el dret a la llibertat d’associació. El 20-S va ser l’intent d’anar a la baula que ells consideraven que podria generar allò que volen construir: el delicte de rebel·lió amb violència. Jo crec que la CUP en va sortir reforçada, no només en clau organitzativa, sinó també en clau de generació d’aliances. Crec que un dels aprenentatges més clau de la jornada va ser aquesta voluntat de bastir ponts amb molts sectors molt diversos.

Amb la ‘tardor calenta’ també es van intensificar els atacs de l’extrema dreta…

El que va passar al setembre, a l’octubre o al novembre ve de molt abans. És un cicle que va iniciar-se el 2014 amb l’exercici de l’autodeterminació. Després de l’1-O vam treure ‘El minotaure del 78‘, un informe on parlem de les diferents vies de repressió de l’Estat i entenem que la connivència amb l’extrema dreta és una d’aquestes potes. Hi ha la repressió judicial, policial, la persecució de càrrecs electes, de moviments i d’organitzacions, però també hi ha la repressió via l’actuació de l’extrema dreta. Cal assenyalar la seva connivència amb els aparells de l’Estat, quin és el seu origen i la seva voluntat, però alhora també combatre-la, fer-hi front de manera organitzada.

Què opines de la campanya de Ciutadans per la retirada de llaços grocs al carrer? És una banalitat poc transcendental o els grups que s’han organitzat actuen sota una lògica més preocupant?

Volen generar la fractura que ells defensen des de fa molts anys que existeix, i que no existeix. Això no vol dir que no hi hagi tot un sector de la població ferida, que no se sent interpel·lada i a la qual se li ha de donar alguna resposta, però la fractura no existeix, i l’organització d’aquests comandaments té una voluntat clara de fer real aquesta tesi. A banda, hi ha un altre element que és molt preocupant, que és el debat que s’ha generat al voltant de l’espai públic. Manel Delgado defensa que l’espai públic no existeix, que és el carrer i que al carrer hi ha conflicte. Això és el que fa avançar. No hem sortit a dir que l’espai públic serà sempre nostre; diem que els carrers seran sempre nostres. Parlar d’espai públic com un espai neutre és molt pervers: implica excloure certes coses, com la pobresa, i pretendre que els carrers estiguin al servei del poder i de l”statu quo’.

Seguint amb el mandat de l’1 d’octubre, la CUP insisteix en la tesi de fer efectiva la república. En una entrevista a ‘El Periódico’, Carles Riera fixava un marge de 9 mesos per activar-la. Per què aquest temps?

El debat ara és la necessitat d’un cicle mobilitzador que engloba l’11 de setembre, l’1 d’octubre i fins als judicis i les sentències. En aquest procés és on hem de generar un nou embat a l’Estat i eines que ens acostin més a l’objectiu polític que tenim. Suposo que aquesta referència als 9 mesos és des de l’inici d’aquest cicle mobilitzador, però el que és més important és com creem eines de contrapoder per respondre als embats dels poders establerts: polític, judicial, policial, econòmic i mediàtic. Això implica trencar amb la lògica de les polítiques neoliberals dels darrers 30 anys a Catalunya i que, ara per ara, el Govern de la Generalitat no té gaire intenció de desfer. Els terminis serveixen per avançar, però no els hem d’entendre com “s’ha de fer tal cosa en aquest temps”. Els 9 mesos per a nosaltres són importants quant a cicle mobilitzador, en la necessitat de posar la mobilització i l’autoorganització al centre.

Aquesta generació de contrapoder és la clau per activar la República? És a dir, més enllà de la retòrica, quines són les accions concretes que calen?

La República no es farà efectiva d’un dia per l’altre. Això és evident. Quan parlem de sobirania, parlem de construir o recuperar sobiranies en plural: la productiva, la reproductiva, la financera, l’ecològica…, i quan parlem de contrapoders, parlem de les eines que ens han de servir per enfrontar-nos a tots els poders i ser capaços de donar una resposta a les necessitats reals. Parlar de sobirania popular va més enllà de la qüestió nacional; es tracta, per exemple, de tenir també poders financers propis, de la necessitat d’una banca pública que estigui al servei de la gent i no dels oligopolis. Al setembre de l’any passat vam constatar com la suposada banca catalana —La Caixa, el Banc Sabadell—, quan van veure perillar els seus privilegis, van marxar amb l’’statu quo’. La seva adscripció territorial va ser el menys important. Quan parlem de sobiranies, parlem d’això, de posar eines al servei de la gent, i això és el que serveix per construir una República que ha de portar, de manera inherent, uns valors com la solidaritat, l’ecologisme, el feminisme, la diversitat, que la societat catalana majoritàriament ha expressat i defensat.

També a ‘El Periódico’, Riera afirmava que, per desplegar la República, “la població ha de tenir el control efectiu del territori i dels recursos i infraestructures bàsiques del país”. Això ha de ser via insurrecció popular? Es donen les condicions materials i objectives per plantejar aquest escenari?

Les condicions materials no es generen per combustió espontània. Es treballen, es discuteixen i s’aborden de manera col·lectiva. Però per mi és evident que, si volem construir un nou marc polític, econòmic i social, hem de tenir les infraestructures i les eines al nostre servei. Hi ha paraules que sonen molt gruixudes: “control efectiu del territori”. Hi ha qui s’espanta, hi ha qui se’n riu, però qualsevol procés de construcció de sobirania passa per això. Els noms són molt altisonants, però la realitat és aquesta.

L’1-O va votar el 43% de la població amb dret a vot; però, per les condicions en què es va produir el referèndum, els mateixos observadors internacionals van concloure que no complia els estàndards internacionals. Se n’hauria de fer un altre?

És un debat que s’ha de tenir de manera col·lectiva i que té moltes llums i ombres. L’1-O va ser un referèndum, i l’Estat va posar tots els impediments possibles perquè no es fes; però, malgrat això, es va votar i hi havia un mínim de garanties. D’acord que no hi havia totes les que defensen els organismes internacionals, precisament per culpa d’un Estat que ho posava tot en contra. En el moment actual, tanmateix, és evident que, com més triguem a defensar el mandat de l’1-O, més es diluirà. Hi ha una voluntat de democratitzar el país, i aquest exercici d’autodeterminació és el que cal defensar, preservar i posar al centre permanentment. Ara ens toca debatre i escoltar-nos entre totes i trobar una solució que no es discuteixi en despatxos. Això és el que ha passat durant molt temps i hem vist que, finalment, les pugnes entre JxCat i ERC pel control de l’hegemonia del sobiranisme van poder més que el que defensava la gran majoria de la gent.

El cicle de la tardor, que es va iniciar dies abans de l’1-O, s’ha acabat i hem de pensar una altra estratègia, o aquest moment d’oportunitat encara és obert? En un article a ‘Vilaweb’, Benet Salellas deia “El cicle de l’1-O es tanca amb les eleccions del 21-D, en què ERC i una part de Junts per Catalunya opten per una estratègia més d’alentir el procés. Treure-li l’acceleració de la tardor. Com a CUP, hem de fer aquesta anàlisi, els nostres resultats també volen dir que, probablement, el país demanava aquesta desacceleració”.

Hi ha un cicle fins al 21-D, i les eleccions constaten el seu final. S’obre una nova fase en el qual ERC, de manera clara, decideix desaccelerar, i una part de JxCat, també. I sí, cal una anàlisi de resultats electorals, però aquí difereixo amb el Benet. Hi ha molts elements que cal tenir en compte per explicar els resultats de la CUP. Hi ha una part de l’electorat que no acaba de compartir el nostre plantejament i ho hem d’estudiar, però això no vol dir que renunciem en cap cas a accelerar o anar confrontant permanentment l’Estat.

En aquest nou cicle, algunes vegades s’ha entès que els plantejaments estratègics de la CUP siguin més a prop de JxCat que d’ERC…

Jo no crec que sigui cert, però sí que a vegades es llegeix així. Penso que ERC ha d’explicar moltes coses, per què fa aquest canvi. A mi em sap greu, crec que amb qui l’Esquerra independentista i anticapitalista podria compartir més hauria de ser amb la suposada socialdemocràcia, i no pas amb el neoliberalisme descarat de certs sectors de JxCat.

De fet, sobre això, en un article d’opinió a CRÍTIC, Roger Palà es qüestionava per què després del 21-D, tenint l’independentisme d’esquerres més representació al Parlament que JxCat, no es va posar sobre la taula la possibilitat d’investir un candidat d’esquerres. Per què ERC i la CUP no van arribar a un consens?

Se li hauria de preguntar a ERC per què no va plantejar un candidat. La CUP tenia clar que calia accelerar i continuar l’embat amb l’Estat, i pensàvem que la millor opció era que Puigdemont fos president. Era una manera de curtcircuitar el que volia el Govern central. De tota manera, aquest gir d’esquerres que va quedar frustrat no ve d’ara; ja el vam plantejar el 2015 amb el Mas sí o Mas no. Després del 21-D, ERC hauria pogut plantejar una proposta i no va voler, o va pensar que no tindria la capacitat de fer-ho.

Seguint la lògica de curtcircuitar l’Estat i mantenir viu aquest embat, Jordi Turull, actualment en presó preventiva, no representava una millor opció que Quim Torra?

La militància de la CUP va decidir no investir-lo per moltes raons, i una d’elles era: “I què fem després?”. Amb Puigdemont, l’embat era molt més evident. No es tractava només d’investir un president, sinó de plantejar-nos què passaria després, i això amb Turull tampoc quedava resolt.

La militància va decidir permetre la investidura de Quim Torra. No sé si aquest candidat serveix per eixamplar la base social de l’independentisme, en cas que aquest sigui l’objectiu que es persegueix…

No m’agrada el concepte “eixamplar la base”, perquè sembla que tu estiguis en la posició correcta i l’altre no. Jo crec que es tracta que ens trobem en un punt i avancem. La militància de la CUP va decidir abstenir-se en la investidura de Torra perquè comencés d’una vegada el curs polític però deixant clar que no comptarien amb nosaltres. En una lògica d’embat a l’Estat, hi serem, però en una lògica de gestió, no. Per això vam facilitar la investidura, perquè també pensàvem que unes noves eleccions no canviarien substancialment res.

Però és una decisió que es fa difícil de justificar des de la perspectiva d’un partit amb l’ADN de la CUP?

Les decisions col·lectives que formen part d’un debat profund no són difícils de justificar. En aquesta ocasió, la decisió va ser molt més ràpida que amb Artur Mas, que ens hi vam estar 3 mesos. Però el context polític post 21-D era molt diferent: veníem d’un 1-O que representa l’embat més important per part del règim des de l’any 1978, i això també genera més unió. El temps dirà si ens hem equivocat o no. De tota manera, la CUP sempre tindrà debats: és la nostra manera de funcionar, encara que se n’hagi fet una caricatura bastant insultant a partir del procés que vam tenir sobre Artur Mas.

Falta menys d’un any per a les pròximes eleccions municipals. Quin balanç fas de la Barcelona d’Ada Colau?

És la continuïtat de moltes de les polítiques emmarcades en la lògica de la marca Barcelona, amb algunes pinzellades de canvi, però bàsicament això: pinzellades. S’ha centrat molt en grans anuncis i poc en impactes reals en la gent. Ja acceptem quan al·leguen que tenen uns límits de competències i per això creiem que cal combatre el règim del 78, que treu capacitat de decisió a l’Administració municipal i l’allunya de la gent. Però, per nosaltres, la idea de seguir potenciant la marca Barcelona és l’origen del problema d’aquesta ciutat; era una de les principals coses a trencar i, en canvi, no s’ha fet.

Durant aquesta legislatura, s’ha visibilitzat en diverses ocasions la tensió existent entre les dues esquerres transformadores: la CUP i Barcelona en Comú (BeC). En quin punt està aquesta relació?

Amb molta gent de BeC he compartit molts espais que han estat útils per aportar coses als moviments transformadors de la ciutat. Però caure en la dinàmica institucional és molt pervers, i és una de les coses que em saben greu del govern d’Ada Colau: la facilitat amb la qual ha assumit els límits de la institució i que ha entès la crítica, sobretot quan venia de l’esquerra, com un atac. Això és un error, i aquí és on BeC s’ha allunyat d’allò que plantejava en el seu moment.

Però aquesta confrontació que es percep és l’estratègia real per la qual ha optat la CUP?

Hi ha hagut moltes polítiques que s’han fet de manera conjunta, però crec que s’ha intentat caricaturitzar una mica la CUP de Barcelona. Si a escala global s’entén que BeC és esquerra però que hi ha un altre partit que ho és encara més, aquest segon queda absolutament ridiculitzat i caricaturitzat com una oposició superdura. No sempre ha estat així. En aquests anys hem generat ponts quan ho hem considerat útil per a les veïnes, com a contenció o per impulsar processos de transformació. De tota manera, fer oposició a l’Ajuntament no ha estat còmode: per començar, perquè en els plens sents tantes barbaritats de la resta de grups que a vegades perds de vista el que estàs defensant. Jo no comparteixo moltes de les gestions de BeC, però que la resta dels partits els acusin de ser els responsables de la situació a la ciutat és d’una hipocresia màxima, quan tots ells són pares polítics de la marca Barcelona. Ens toca reubicar-nos permanentment, perquè la demagògia de la resta dels grups és preocupant.

S’ha plantejat la possibilitat de crear una candidatura unitària independentista a l’Ajuntament de Barcelona. Com valores aquesta proposta? La CUP la considera?

Ni la CUP de Barcelona ni la CUP nacional la considera. Entenem que el municipalisme és clau en qualsevol procés de transformació; de fet, és la gènesi de les CUP. La gestió d’un municipi té a veure amb quin model defenses, i amb els defensors d’una gestió neoliberal, de la marca Barcelona i d’un model econòmic que expulsa les veïnes no hi podem fer una candidatura conjunta. Plantejar candidatures independentistes i no tenir en compte això és parlar d’una República buida de contingut, i en això no hi som ni hi serem.

CUP-eko Maria Sirvent-i egindako elkarrizketa

 Maria Sirvent: ‘Demanar a la gent que defensi uns drets que el govern no exerceix és contradictori’

Roger Graells Font

(https://www.vilaweb.cat/noticies/maria-sirvent-demanar-a-la-gent-que-defensi-uns-drets-que-el-govern-no-exerceix-es-contradictori/)

Entrevista a la diputada de la CUP sobre el moment polític actual

Maria Sirvent és diputada de la CUP des del 21 de desembre. Els anticapitalistes van facilitar la investidura de Quim Torra com a president de la Generalitat amb una abstenció, malgrat que van insistir fins a l’últim moment que calia enfrontar-se a l’estat espanyol i restituir Carles Puigdemont. Tanmateix, van advertir JxCat i ERC que passaven a l’oposició i que no combregarien amb decisions i polítiques autonomistes. Ara la CUP adverteix que no és possible d’acceptar la suspensió dels diputats ordenada pel jutge Pablo Llarena. Segons que ha dit, fer-ho vulnera la sobirania del parlament.

En aquesta entrevista, Sirvent també analitza com poden fer-se passes vers la República. Argumenta que cal enfortir els teixits de la base per a construir contrapoders contra l’Íbex-35 i l’estat espanyol, amb vista a un nou embat democràtic. Defensa que la CUP no veu possible de destriar el procés d’independència de la lluita pels drets socials i que cal avançar en aquest terreny.

—Comença el curs polític i encara no hi ha acord entre JxCat i ERC sobre com defensar els diputats amenaçats per Llarena. Recentment us heu reunit amb JxCat. Van traslladar-vos cap proposta concreta?
—Van voler reunir-se amb nosaltres tot i que ja sabien quin era el nostre posicionament. Els el vam reiterar i els vam dir que no podíem entendre que JxCat i ERC en tinguessin un altre que no fos defensar la sobirania del parlament. No podem permetre que, després d’unes eleccions imposades, en modifiquin l’aritmètica. Venim de moltes renúncies. El 30 de gener, la modificació de la llei de presidència per a acabar investint un candidat a gust de l’estat espanyol…

—Us preocupa la divisió i la falta d’acord entre JxCat i ERC?
—Ens preocupa més que no hi hagi cap canvi de polítiques públiques i que en facin de continuistes. Hi ha hagut una pugna per les cadires dins cada departament, però no han traslladat el pla de govern a l’acció diària. Hem intentat parlar-los de sanitat, d’educació, de les condicions laborals de les treballadores, de determinats serveis, de violència de gènere… i no hi hem pogut arribar a cap acord.

—Més enllà de les polítiques públiques, la gent veu la divisió entre els partits. Com es pot reconduir la situació?
—Caldria demanar-ho a aquests partits. És cert que hi ha una divisió, però no és tan gran. Entre ells acaben arribant a acords. Hi ha discrepàncies, però la decisió que prenen i com la tradueixen en l’acció política acaba conformant un acord. En el cas dels diputats, n’hi pot haver algun en contra de la sobirania del parlament i que passi per  acatar el marc jurídico-polític de les autonomies.

—Aviat es començarà a parlar del pressupost. Heu tingut cap contacte amb el govern?
—Encara no. Ens ha trucat, com a la resta de grups parlamentaris, perquè tinguem una reunió sobre el pressupost. Serà a final de setembre.

—Quines condicions posa la CUP per a aprovar-lo?
—Abans de posar condicions volem veure quin n’és el projecte. Però atenent el to de les comissions i de les compareixences dels consellers sí que veiem que volen acatar determinades normes que impliquen unes conseqüències nefastes per a la majoria de la població. No veiem cap intenció de desbordar totes les normes d’objectiu de dèficit o de regla de la despesa, que avui dia fan que els interessos dels bancs passin per sobre dels de la gent. Acceptant això ja acceptem que la Generalitat no tindrà cap capacitat de garantir els drets i les necessitats de les classes populars. Coses tan senzilles com el pa, el sostre i la feina. És impossible que en aquestes circumstàncies les institucions responguin a aquests drets i necessitats. Hi ha la responsabilitat de fer polítiques socials valentes.

—Com ara?
—El 25% de la població del Principat cobra menys de mil euros. El 23,8% és en perill d’exclusió social. Per tant, el govern ha d’entomar mesures atrevides per a avançar en matèria social. I tal com vam xocar amb el mur del marc jurídico-polític actual quan vam defensar el dret d’autodeterminació, també hem d’explicar que hi ha un estat que nega el dret d’habitatge. D’aquestes polítiques, en són còmplices les institucions autonòmiques i cal anar més enllà per a revertir les retallades i garantir el dret d’habitatge. Si cal, expropiant els pisos buits als bancs i posant-los en lloguer social. Cal xocar amb aquesta paret. Si dins aquest marc no som capaces de trobar solucions, potser haurem de tornar a valorar per què volem autodeterminar-nos i quines relacions polítiques, socials, econòmiques i culturals volem que ens regeixin perquè els drets siguin garantits. Tornant al pressupost, no pot ser que la Generalitat tingui més ingressos dels impostos que no tenen en compte la capacitat econòmica dels ciutadans. Ho hem de revertir. En això, no ens hi posem d’acord ni de broma… hem fet propostes de mínims i no hi ha manera. No és una qüestió ideològica, és una qüestió estratègica.

—El president Torra ha parlat de la creació d’un ‘Fòrum Cívic Constituent’. Com valoreu aquesta proposta?
—Més enllà de la conferència pública, no en tenim cap més concreció. Per una altra banda, veiem com el govern de la Generalitat és un alumne aplicat complint allò que estableixen la Unió Europea, els mercats financers i les normatives autonòmiques dins el marc espanyol. Demanar a la gent que defensi uns drets que el mateix govern no defensa ni exerceix és contradictori. La conjunció entre l’obediència al poble i la legitimitat del moviment popular ens fan avançar. Al 3 d’octubre, no s’hi arriba espontàniament, sinó després d’haver enxarxat tothom a favor de l’interès col·lectiu per a defensar molts drets, no tan sols el d’autodeterminació. És una porta que obre un procés de construcció nacional de llarg abast.

—El Fòrum Cívic Constituent pot ser el procés constituent que reclameu?
—No podem confondre els conceptes. En el procés constituent hi ha de poder participar tothom i n’ha de sorgir una constitució catalana que sigui tot un canvi en les relacions que ens governen. Un Fòrum Cívic Constituent? Volem que es concreti. Podem tenir debats amb la gent i compartir estratègies per a exercir l’autodeterminació amb garanties democràtiques.

Gehigarria

“Una de les experiències més humiliants del retorn a la presó autonòmica –amb la cua entre cames, havent tingut la reixa oberta a la mà– és haver d’empassar-te les lliçonetes dels del ‘ja sabíeu qui teníeu davant’, ‘no vau voler mesurar la correlació de forces’, ‘l’estat es defensa, què esperàveu’, bla, bla. I la cosa més fantabulosa és que ho afirmen seriosament, ja no cal dir la dreta extrema, sinó els que es fan dir d’esquerres, fet que et porta a la conclusió automàtica que, en efecte, valia més saltar al buit i que fos el que Déu volgués que haver d’aguantar que t’insultin la intel·ligència cada dia del món amb aquest desacomplexament.

Perquè un nacionalisme n’ha de ser molt, de desacomplexat, perquè la seua esquerra justifiqui que es violin drets fonamentals per la sagrada unitat amb els de la garrotada: ‘L’estat es defensa’, pobret, ‘com faria qualsevol país democràtic del món’, tenen la barra de rematar, amb el referèndum d’Escòcia de fa quatre dies que no és el mateix cas, noo, però la guerra de Kossove és igual, igual. Que sou il·lusos, et vénen a dir, per no haver previst que les lleis que ha de complir Espanya com a membre de la UE poden esdevenir paper mullat si els dóna la gana, tant per a l’una com per a l’altra. Que sou rucs, et vénen a dir, per no haver previst que l’estat espanyol podia anul·lar els coneixements dels advocats dels independentistes i que, de cop, tot allò que no era delicte es podria retòrcer fins que et portés a presó. Que sou innocents per no haver previst que fins i tot ells, l’esquerra espanyolista d’aquí i d’allà, excusaria arbitrarietats pròpies d’una dictadura amb el paternalisme del ‘ja sabíeu qui teníeu davant’. Colló: no ens calia saber tot aquest munt de merda, per a voler fotre el camp. Així que imagineu-vos ara.

Dit això, una altra de les experiències més humiliants del retorn a la presó autonomista –amb la cua entre cames, havent tingut la reixa oberta a davant–, és assistir a l’espectacle de veus reputades de l’independentisme donant la raó de ser, ells també, a la repressió. Perquè la reculada, altrament coneguda com a ‘ara toca ampliar la base’¹, és acceptar l’estratègia repressiva com a regla de joc, donant-li la categoria d’argument per a renunciar al teu dret legítim d’autodeterminació. Això sí: amb dignitat, fermesa, sense defallir, com diuen tantes piulades que ragen pel nostre Twitter, buides com càntirs, a cop d’aniversari i commemoració.

Arribats en aquest punt, no sé què és pitjor: si el paternalisme de l’esquerra fraternal quan et retreu que no mesuressis ‘la correlació de forces’ –ignorant que és justament per a igualar-les, que existeix el dret d’autodeterminació–, o l’intent d’hipnosi col·lectiva per part dels nostres quan volen fer-nos creure que, per a fer el mateix que vam fer fa un any, els mateixos ja no som prou. Aquesta humiliació autoinfligida, per a molts independentistes de carrer, és més que no podem assumir. De cop, uns dirigents que l’any passat inflamaven els cors de cada casa, tot és a punt, ho farem, votarem, ara es dediquen a frenar l’energia latent del carrer a còpia d’infondre un estat d’ànim derrotat i impotent, acotant el cap quan són titllats d’irresponsables, que hi ha preus que no poden pretendre fer pagar als catalans, que hi ha sacrificis que no valen la causa de poder-nos governar. El rerefons pervers de l’operació és implantar la idea que encara que fóssim un 60% d’independentistes, un 70%, un 80%, donats els càstigs exemplars, encara s’hauria de veure quants serien capaços d’encarar-se de nou a la violència de l’estat.

Termes com ‘sacrifici’ o ‘preu a pagar’ són eufemismes-parany per a posar-nos en la tessitura mental de si seríem capaços de sacrificar la nostra vida, o la nostra llibertat personal, o la vida i la llibertat personal dels nostres fills, si tornéssim a provocar l’estat perquè ens les manllevés. Aquest és un parany que ens paren contínuament, i no sé si no hi caiem massa sovint: la qüestió no pot ser quants independentistes estan disposats a sacrificar-se per l’autodeterminació dels catalans, sinó quants catalans no-independentistes estan disposats que el seu estat sacrifiqui dissidents pacífics per impedir-ho. La resposta aproximada a aquesta pregunta només l’hem sabuda amb les hòsties contra el referèndum, i la reacció del 3 d’octubre, quan la irresponsabilitat de l’estat espanyol, aquesta sí, va desencadenar l’allau democràtica de tots els catalans que van dir ‘per aquí no hi passo’. Així s’amplia la base: fent la pregunta adequada. Si fem les preguntes que toquen a qui toca, la resposta dels demòcrates surt sola.”

---